L’Abel va entrar a la colla al 2007 i és un dels membres més antics de la colla actual. Quan va entrar a la colla era molt jove i pesava poc i és per això que va començar pujant a dosos als castells de 6 que la colla feia llavors. També ha sigut, des de sempre, un del nostres pilaners més preuats. Després de passar per totes les posicions del tronc, actualment puja a terços o a quarts, segons convingui, i és, també, membre de l’equip de troncs. Avui és ell qui ens fa la crònica de la gran diada que vam viure ahir a la nostra plaça:
«La plaça començava a omplir-se i els darrers raigs de sol il·luminaven la façana de l’església engalanada per la imponent Mare de Déu d’Agost. El dia gran de la nostra Festa Major havia arribat, el 15 d’agost, la data més assenyalada al nostre calendari. Passava un quart de 7 de la tarda quan l’horitzó del carrer Pintor Serrasanta es va tenyir de color groc. Era la meva colla, que encapçalada pels nostres grallers, caminava a pas valent cap a plaça.
Pel meu cap no deixaven de passar records d’anys enrere, quan només sent un grapat de castellers baixàvem plens d’il·lusió disposats a fer el que calgués per defensar la nostra estimada camisa, eren altres temps. Aquest cop no érem 40 sinó més de 120 dels nostres amb la mateixa empenta del primer dia i amb el convenciment absolut d’una colla que s’ha guanyat la confiança i el respecte amb esforç i sacrifici. Mai ningú ens havia regalat res, tot el que teníem potser no era perfecte, però era totalment nostre i això ens omplia d’orgull. La consigna de créixer en amplada per créixer en alçada ens havia convertit en la colla que tant havíem desitjat. Tot feia presagiar que tornaríem a viure una jornada històrica. No anàvem pas errats.
Amb pilars caminats les 4 colles van fer entrada a una plaça que, per cert, com des de fa uns anys ens té acostumats, ens esperava plena a vessar. Un cop dins, l’espectacle podia començar… Anunciàvem 5d7 de sortida, el nostre castell insígnia, aquell que tantes alegries ens havia donat. El castell va pujar ferm i amb bones mides, cap tremolor, cap sotragada, potser el millor 5 descarregat de la nostra història. Per sisena vegada el vam fer nostre. Cap càntic, i quatre crits d’eufòria per celebrar-ho. O la ressaca de les nits anteriors era molt gran o alguna cosa ens estava passant…
A segona ronda tornàvem a portar a plaça el nostre 7d7, un castell que, tot i ser menys dificultós que el 5, ens feia arrossegar moltes camises a plaça i això sempre ens ha motivat. El castell va pujar ràpid, molt ràpid, tot i així un cop col·locats quarts el castell es va assentar. Un cop carregat, el castell va començar a perdre mides a poc a poc, però mai va perillar la descarregada en cap moment. 2 de 2, era el segon cop que el portàvem a la nostra plaça i els havíem descarregat tots dos a la primera. Feia temps que no recordàvem una diada de festa major tant tranquil·la.
I llavors va arribar la tercera ronda, el que per mi seria un gran punt d’inflexió a la nostra llarga història, un abans i un desprès. Els que vam viure la llarga travessia del renaixement mai ens hauríem imaginat que aquest dia arribaria, almenys no tant d’hora.
Anunciàvem el 3d7 i el 4d7 simultanis, els 2 castells que van marcar els nostres complicats inicis, però aquest cop alhora. Per a alguns era part de l’espectacle, per a d’altres era el final d’una batalla contra tants i tants anys de maldecaps. Els intents desmuntats, els dubtes o el fantasma de la manca de camises passaven a ser cosa del passat.
Decidits i encoratjats per la nostra plaça vam començar a alçar les dues estructures, quin goig feia veure tants i tants grocs donant pit. La nostra canalla valenta no va dubtar i, sense pensar-s’ho dos cops, va carregar les dues estructures seguides de l’esclat de la plaça. Els nervis per la fita que estàvem aconseguint feien que una de les dues estructures tingués un lleu tremolor, però aquest cop no defalliríem. Havíem guanyat les nostres pors, tancant així una llarga etapa. Als crits de celebració es va afegir un estrany sentiment de tranquil·litat, aquella tercera ronda ens obria les portes d’un llarg i difícil camí, la colla en volia més.
Per finalitzar, volíem posar la cirereta i el nostre pilar de 5 aixecat per sota era el millor dels regals que podíem oferir a la nostra plaça. Aquest cop, però, l’envoltaríem de 2 pilars de 4, fent que Castelldefels visqués el seu primer vano de 5 per sota de la seva història. Com ja ens tenia acostumat, el castell es va aixecar rebel, tremolós i amb el toc d’èpica que millor ens defineix. Tirant d’ofici el vam saber dominar i un cop més el vam descarregar. Ara sí, els càntics van envair la plaça. Ho havíem tornat a fer i aquest cop amb una facilitat que costava de creure. I encara no havíem acabat. Abans de marxar, la nostra canalla va enlairar 7 pilars de 3 que feien oblidar els dubtes i les pors que al principi de temporada havien aparegut. Sense ells, res seria possible.
Aquesta ha sigut la crònica d’una festa major que no deixarà a ningú indiferent. Sortim amb la sensació que això se’ns queda curt. Arribar fins aquí no ha sigut fàcil, gens fàcil. Ens hem guanyat la oportunitat de somiar encara més i no ho desaprofitarem. Som on som per l’empenta del primer dia, pel seny que ens ha fet guanyar l’experiència. Fidels al nostre ADN lluitador, junts ho podrem TOT.
PIT BEN AMUNT COLLA DEGANA!»
