Ahir els Grocs vam participar en la primera jornada del Concurs de Castells d’enguany, una jornada que se celebra a Torredembarra i en què participen les dotze “colles de 7” més ben classificades, segons un sistema de punts que es basa en les cinc millors actuacions des de l’1 de setembre de l’any anterior fins a al 31 d’agost de l’any en curs. Segons aquest rànquing, els Grocs quedàvem fora de concurs, però la renúncia d’algunes colles més ben classificades que nosaltres ens va donar l’oportunitat d’entrar-hi. Érem, doncs, els participants amb els registres més modestos. Havíem decidit per votació que, malgrat tot, volíem anar a concurs, però això implicava treballar dur i contra rellotge, si hi volíem fer un paper mínimament digne.
A causa de les previsions de fortes pluges – que al final no es van complir – el concurs es va traslladar de la tradicional Plaça del Castell a un poliesportiu, fet que va enlletgir una mica la jornada. Quan les més de cent camises grogues vam entrar a la pista, darrera les nostres gralles, encara no teníem molt clar què intentaríem. L’assaig de divendres no havia anat tan bé com ens esperàvem, i tot eren dubtes i càbales. Finalment, la tècnica va decidir començar amb el 3 de 7 amb l’agulla, una construcció que havíem descarregat per primera i única vegada a tota la nostra història a l’última Festa Major d’Hivern de la nostra ciutat, ara fa pocs mesos, i que enguany encara no havíem intentat. Tot un repte, doncs. El castell va pujar i baixar tranquil i amb molt bones mides – gràcies, sobretot, a una pinya forta, ferma i segura que cada dia ho fa més bé -i tot feia pensar que ens apuntaríem el primer castell descarregat de la jornada, però, just després de sonar l’aleta, el pilar es va trencar i el castell va quedar només carregat. Tot i la sotragada, ens sentíem prou satisfets i forts per continuar endavant. A segona ronda vam ser més conservadors, i ens vam apuntar un 3 de 7 que, tot i ser una construcció que ja hem descarregat en set ocasions aquesta temporada, vam haver de treballar força.
I vam arribar a tercera ronda. I la tècnica va anunciar el 5 de 7, un castell poc assajat que la colla només havia provat una vegada en tota la seva història, al Concurs de Tarragona del 1994, ara fa 22 anys! En aquella ocasió, el castell havia quedat carregat. Ja teníem dos castells al sac i els nervis s’havien anat diluint a mesura que avançava el matí, així que afrontàvem el repte amb prou tranquil·litat. Vam començar amb un peu desmuntat, seguit d’un intent desmuntat per indecisió de la canalla, però no ens vam doblegar i vam decidir tornar a intentar-ho a la ronda de repetició. El concurs ja era a les acaballes, el nostre castell era l’últim de la ronda, i actuàvem en solitari. Tot el pavelló, doncs, estava pendent de nosaltres. Ja amb quarts col·locats, es feia palès que el castell no tenia bones mides i alguns membres del tronc començaven a patir. Tot i la tremolor, els dosos van pujar valents i decidits i es van col·locar. Ja només faltava la canalla. L’acotxadora del dos va relliscar a la pujada, però es va refer i va tirar amunt com un coet. Mentrestant, l’acotxadora del tres i l’enxaneta dubtaven. I és que el castell patia per totes bandes i l’esforç, tant del tronc com de tota la pinya, era màxim. Finalment, l’acotxadora del tres es va col·locar i l’enxaneta va fer un últim esforç i va fer la primera aleta. A sota d’ella, la resta de la colla premia fort i treia forces d’on no n’hi havia, amb l’orella parada, esperant, desitjant, sentir la segona aleta. I va sonar la segona aleta! 5 de 7 carregat, 22 anys després del primer i únic! L’enxaneta i les acotxadores van començar la baixada i, per un instant, ens va semblar que, malgrat tot, el descarregaríem, però va se només una il·lusió. Just quan l’enxaneta arribava a la pinya, i encara amb dosos col·locats, el castell va fer llenya.
Ja amb la feina feta, i després de comprovar que ningú no havia pres mal, vam anunciar el 2 de 7 a la ronda de millora, un castell que sí que hem assajat molt i que ja havíem intentat sense èxit a la nostra Festa Major d’Estiu. Amb els baixos ja col·locats i el cap de pinyes cantant les posicions, però, es va decidir, finalment, que ja en teníem prou, que no calia córrer, que ja arribaria el moment. I vam passar ronda.
Una actuació, doncs, èpica, emocionant i històrica que ens va col·locar en la setena posició – d’un total de tretze colles participants – i que va demostrar al món casteller i, sobretot, a nosaltres mateixos, que sí que ens mereixíem ser allà, que la colla es fa gran i que ara l’únic camí possible és anar més amunt!