«Divendres, quarts de dotze de la nit. Ha acabat l’assaig i tots estem eufòrics. Quin tros d’assaig! Demà tenim diada a Vilanova i la Geltrú i l’èxit de les proves d’avui ens fa pensar que demà podrem fer un pas endavant. Ho celebrem, ens relaxem una mica i anem a descansar.
Dissabte, sis de la tarda. Ja som a Vilanova, a punt per començar l’actuació. Som a la Plaça de l’Assumpció i compartim plaça amb els Bordegassos de Vilanova i els Minyons de l’Arboç. Després de descarregar els dos pilars de 4 simultanis d’inici, la Tècnica ens comunica que sortim de 5 de 7. Sembla agosarat, però no ho és. Les proves d’ahir a l’assaig ens avalen.
Anem segons. Després d’un 4 de 7 paradíssim dels Bordegassos, arriba el nostre torn. Tanquem pinya. Tothom està molt concentrat i disposat a donar-ho tot. Entre els membres del tronc, que s’esperen per pujar a pinya, mirades de complicitat, gestos d’ànim, somriures que amaguen les pors. Això ja comença. El castell puja molt tremolós, els nervis es noten pertot, però les mides són bones. Pugen dosos i es col·loquen. La pinya aguanta ferma. Ara puja la canalla. Les acotxadores es col·loquen. El castell comença a perdre mides i es desplaça cap a un costat. La Berta, decidida, fa la primera aleta. Alguns, interiorment, ja ho celebren. Allà dalt, però, estan passant coses. Un peu que es rellisca, un altre peu que no arriba, una força que empeny, una altra que aguanta… I tot just quan l’enxaneta fa la passa cap al dos, el castell cedeix i fem llenya.
És un cop dur, una bona patacada que ens sacseja a tots i que ens minva els ànims. No ens ho esperàvem. Tothom està bé, però alguns cops i contusions provoquen baixes que no ens permeten seguir amb la diada que teníem en cartera. Optem, doncs, pel 4 de 7. La indecisió de la canalla, però, el deixa en intent desmuntat. Tossuts, ho tornem a provar i, aquest cop sí, el descarreguem sense problemes. A ronda de repetició intentem el 3 de 7, una construcció que tenim més que assolida, però que avui també tremola. La canalla no ho veu clar i el castell torna a quedar en intent desmuntat.
Acabem la nostra actuació amb dos pilars de 4 simultanis de comiat. Marxarem cap a casa amb un sol castell descarregat. Feia anys que no ens passava i no hi estem avesats. Abans de deixar la plaça, però, el nostre sotscap ens adreça unes paraules, paraules balsàmiques que calmen el neguit que sentim tots. I tornen els somriures i els crits d’eufòria. Ha estat una ensopegada i prou. Això ja ho tenen els castells, això pot passar i, de vegades, passa. La feina, però, s’està fent i s’està fent bé i això és el que de veritat compta. Si seguim treballant amb les mateixes ganes, la mateixa il·lusió i la mateixa força amb què hem treballat fins ara, aconseguirem, aviat, l’actuació desitjada.
Pit i amunt i visca la colla degana!»
