El Carlos va entrar a la colla al 2017, en un moment molt dolç per a la colla. La seva primera diada amb els Grocs va ser la Diada de Juliol a Sitges, on vam descarregar el 5 de 7 per primera vegada a la història de la colla. El Carlos és pinyaire i fa de lateral o d’agulla, segons els castell, i també és membre de la «Comissió Groga» (comissió extracastellera dels Castellers de Castelldefels, organitzadors d’esdeveniments per post-diades, assajos especials, vacances i festes majors). És ell qui ens explica, avui, com va anar la diada de dissabte passat a l’Arboç:
«El dia va començar amb la grisor dels núvols, amb pluja, deixant-nos constància que l’estiu s’ha acabat, ha passat, i caminem amb pas ferm cap a l’hivern, tenint aquesta tardor com una mena d’espectadora, que no fa mes que recordar-nos que l’any comença a dir-nos adéu, i en conseqüència, la temporada castellera agafa les últimes corbes abans d’arribar a la línia de meta.
Dissabte, a l’Arboç, vam reprendre l´activitat a plaça després del màgic diumenge viscut a Torredembarra, al concurs de castells, on vam caure en un núvol de satisfacció. Però, com tots els núvols, acaben passant, i toca tocar de peus a terra, passar pàgina, i reprendre el camí. Un camí marcat diada rere diada, castell rere castell.
El contrast amb el diumenge a Torredembarra, es va fer evident només arribar a la plaça Catalunya de l´Arboç. Recordar les més de 200 camises grogues al concurs i, alhora, tenir presents les poc més de 30 que érem allà, deixava una sensació d’enyorança a aquells pocs dies abans. Però, què coi, nosaltres som els grocs, siguem molts, o siguem pocs, nosaltres sempre afrontem les diades amb la mateixa actitud, siguem els que siguem, lluitem per assolir tot allò que ens proposem, amb energia, amb somriures. Dels neguits, fem bromes, i si hem de fer una diada de castells de 6, doncs fem-la de 6. Amb un pont pel mig, companys de viatge, festejant un pont important per a ells (“ironía de la buena”), havíem de tirar del que teníem, 30 castellers amb empenta i ganes de posar-li una mica de llum al dia, fent allò que ens agrada: castells.
Amb dos pilars de quatre, un carregat, vam dir hola a la plaça. Llàstima que caigués un d’ells, però els castells, de tant en tant, cauen i sempre hem de tenir present que pot passar. Somriure a la cara, i a començar a pensar en la primera ronda.
Un 3d6p a la primera ronda, obria el nostre menú a la tarda. Un castell que va sortir perfecte, bonic, tot i els neguits provocats pel cap de colla durant pràcticament la totalitat del dia per tal de donar-li una mica més d´humor al dia, provocant travesses sobre qui aniria aquí o allà, va sortir com un bon arròs, equilibrat, sense estar passat. Sobre els neguits, dir que no deixen de ser secrets controlats per la tècnica al més pur estil iluminati, secretisme pur, però a l’hora addictiu. A tothom li agrada l’especulació com si fóssim periodistes esportius parlant de les possibles alineacions del partit del cap de setmana.
A segona ronda vam fer un intent desmuntat de 2d6, recordant-nos que no és un castell fàcil, la canalla va decidir baixar abans de poder carregar-lo. Quan els més valents i valentes de tota la colla decideixen que no es carrega, és millor deixar-ho córrer, sempre ens queda la ronda de repetició, per fer-ho millor i més segur. Recordem que els més petits de la colla no deixen de ser el més gran que tenim.
A tercera ronda, un 3d6, que com el 3d6p de la primera ronda, va sortir a la perfecció, sense sofriment ni a pinyes ni als troncs, castell que no ens presenta dificultats, i que amb la tranquil·litat de saber que és un pis menys del que estem habituats, vam assolir de forma impecable.
Ara, tocava tornar a afrontar el 2d6, a ronda de repetició. I, en aquesta ocasió, missió complerta. Aquesta vegada sí que el castell es veia segur, ben quiet, ben assentat. Aquí la canalla va pujar sense dubtar i va posar la cirereta a la diada.
Amb dos pilars de quatre posàvem punt i final a l’activitat castellera de dissabte, xerrada del cap de colla, desenfaixar-nos, i la nit de dissabte per davant, alguns a casa amb les seves famílies, altres a festejar el dia amb els amics. Marxàvem cap a casa satisfets d’haver fet una bona feina, amb les eines que teníem, i sobretot, mirant a l’horitzó, amb la diada de tardor a pocs dies, pensant en aquesta recta final que il·lusiona, la Trobada del Baix i, com no, la festa major d’hivern, que sembla mentida però ja és a tocar, dies que esperem amb impaciència, dies bonics que precedeixen el pitjor de l’any, que són les vacances castelleres, aquests dies interminables sense assajos, sense diades, en definitiva, sense castells. Així doncs, gaudim de les diades que ens queden per fer encara més gran aquesta impressionant temporada!!!
